LES GALÀXIES. LA VIA LÀCTIA

LES GALÀXIES són enormes conjunts de centenars o de milers de milions d’estrelles agrupades totes entorn d’un centre comú al voltant del qual giren. Totes aquestes estrelles tenen un principi, una durada i una mort.

Les galàxies es van començar a formar al cap de 1.000 milions d’anys després del Big Bang.

La Via Làctia i el Sistema Solar

La nostra galàxia es diu Via Làctia, aquest nom li ve de d’una llegenda, la qual una deesa li donava de mamar al seu fill i quan aquest es va apartar la llet es va expandir per un tros de galàxia, que és la nostra.

Dins de les galàxies hi ha sistemes, el nostre sistema és “El Sistema Solar”, ja que al centre d’aquest hi ha el Sol, que és una estrella formada fonamentalment per hidrogen i heli.

Qui va descobrir les galàxies?

Edwin Hubble va ser un dels astrònoms més importants de nord-amèrica al segle XX, ja que és qui va demostrar l'expansió de l'univers mesurant el desplaçament al roig de galàxies distants.

Curiositats:

La paraula “galàxia” ve d’una paraula grega, “galactosa” que significa llet.

La nostra galàxia té més de 10.000 milions d’estrelles

Moltes galàxies tenen una reacció molt forta al nucli, que és un forat negre

TEORIA GEOCENTRICA: la terra es el centre de l’univers

TEORIA HELIOCÈNTRICA: el Sol es el centre del sistema solar i la terra i els altres planetes giren al voltant d’ell. 

L'ENERGIA NUCLEAR DEL SOL

La fusió nuclear és una reacció nuclear en què dos Nuclis d'àtoms Lleugers, en general l' hidrogeni a els Seus isòtops , s'uneixen per formar un altre nucli més pesat. Generalment aquesta unió va acompanyada amb l'emissió de partícules. Aquesta reacció de fusió nuclear allibera o absorbeix una gran quantitat d'energia en forma de raigs gamma i també d'energia cinètica de les partícules emeses. Aquesta gran quantitat d'energia permet a la matèria entrar en estat de plasma.   

Les reaccions de la fusió nuclear poden emetre o absorbir energia. Si els nuclis que es van a fusionar tenen menor massa que el ferro s'allibera energia. Per contra, si els nuclis atòmics que es fusionen són més pesats que el ferro la reacció nuclear absorbeix energia.

No confondre la fusió nuclear amb la fusió del nucli d'un reactor, que es refereix a la fusió del nucli del reactor d'una central nuclear a causa del sobreescalfament produït per la deficient refrigeració. Durant l'accident nuclear de Fukushima, en els mitjans de comunicació es feia servir aquesta expressió freqüentment.

FUSIÓ NUCLEAR A LA NATURA

Les estrelles, inclòs el Sol, experimenten constantment reaccions de fusió nuclear. La llum i la calor que percebem del Sol és el resultat d'aquestes reaccions nuclears de fusió: nuclis d'hidrogen xoquen entre si, i es fusionen donant lloc a un nucli més pesat d'heli alliberant una enorme quantitat d'energia. L'energia alliberada arriba a la Terra en forma de radiació electromagnètica.

Les forces de gravetat en l'univers generen les condicions perfectes per a la fusió nuclear.

A les reaccions de fusió nuclear també se'ls anomena reaccions termonuclears causa de les altes temperatures que experimenten. A l'interior del Sol, la temperatura és propera als 15 milions de graus Celsius.

REQUISITS TÈCNICS PER A LA FUSIÓ NUCLEAR

Per efectuar les reaccions de fusió nuclear, s'han de complir els següents requisits:

-Aconseguir una temperatura molt elevada per separar els electrons del nucli i que aquest s'aproximi a un altre vencent les forces de repulsió electrostàtiques. La massa gasosa composta pels electrons lliures i els àtoms altament ionitzats s'anomena plasma.

-És necessari mantenir el plasma a temperatura elevada durant un mínim de temps.  

-Densitat del plasma suficient perquè els nuclis estiguin a prop els uns dels altres i puguin generar reaccions de fusió nuclear.

EDATS DE LES ESTRELLES

QUÈ SÓN LES ESTRELLES

Boles de foc i gas que desprenen calor i llum durant molts anys. Estan fetes d’energia nuclear.

ON ES TROBEN?

Són a l’espai, a les Galàxies. Els grups gegants d’estrelles s’anomenen galàxies. La nostra es diu Via Làctia. Des de la Terra només s’ en veuen tres a simple vista: els dos Núvols de Magallanes i l’ Andròmena. El 1923 els astrònoms van veure que les galàxies són enormes grups d’estrelles.

TIPUS DE  ESTRELLES

En la immensitat de de l’univers existeixen milers de milions de tipus d’estrelles. Per classificar-les segueixen un criteri segons l’edat i el color de les estrelles.

Les estrelles tenen un color o un altre segons la seva TEMPERATURA poden ser:

-          O, B, A, F, G, K, M (perquè us pugueu fer una idea del que parlem, el Sol és del tipus G)

Segons el MIDA. Depèn de l’edat i de la massa que contenia la nebulosa poden ser

-          Nanes, mitjanes, gegants, i massives

 

QUÈ SÓN LES CONSTEL·LACIONS?

Una constel·lació és un grup d’estrelles que pren una forma imaginària al cel nocturn. Reben nom gràcies a caràcters mitològics, animals i objectes. En el passat, les constel·lacions van ser útils per a la navegació de nit i per les estacions.  Els noms  venen dels grecs, romans i dels àrabs. Altres civilitzacions, han agrupat els estels formant diferents constel·lacions.

El zodíac també són constel·lacions i són dotze: Àries, Tauró, Gèminis, Càncer, Leo, Virgo, Lliura, Escorpió, Sagitari, Capricorn, Aquari i Peixos.

Algunes altres constel·lacions conegudes són per exemple l’Ossa major i l’Ossa menor que tenen origen en la mitologia grega.

LES SUPERNOVES

Una supernova és una explosió estel·lar molt gran (la més gran després del Big Bang). Les supernoves originen emissions de radiació electromagnètica que poden durar des de diverses setmanes a diversos mesos. Assoleixen un pic i llavors es van apagant poc a poc fins a desaparèixer completament.

QUÈ ÉS UNA ESTRELLA FUGAÇ?

Una estrella fugaç és un meteorit.

ELS METEORITS

Un meteorit és un cos natural originat a l'espai exterior que sobreviure l'impacte amb la superficie terrestre. La paraula "meteorit" significa fenòmen del cel i descriu la llum que es produeix quan un fragment de matèria (milers de partícules de pols i fragments de roques procedents de l'espai) entra a l’atmosfera. 

La paraula meteoroide s'aplica a la pròpia partícula, sense fer referència al fenòmen que es produeix quan entra a l'atmosfera. Hi ha moltíssims meteoroides que no hi entraran mai (meteorit és quan entren a la Terra i meteoroide quan no entren, és la partícula en si). Quan un meteoroide entra a l’atmosfera s’escalfa i es produeix una bola de foc, per sort no cauen molts meteorits a la superfície de la Terra, ja que, l'atmosfera els frena i es destrueixen, com que la Lluna no té atmosfera que la protegeixi li cauen molts meteorits, per això té tants cràters.

Alguns dels meteorits que s'han estudiat sembla que venien de la Lluna i d'altres de Mart. La majoria, però, són fragments d'asteroides (un asteroide és un objecte sòlid, més petit que un planeta, que orbita al voltant del Sol) o de cometes. L'estudi dels meteorits revela dades interessants. Són bons exemples de la matèria primitiva del Sistema Solar, encara que en alguns casos les seves propietats han estat alterades.

El ferro que coneixien els humans abans, provenia dels meteorits. Els minerals terrestres que contenen ferro no tenen resistència. El ferro extraterrestre ens va donar la pista de la metal·lúrgia.

Algunes catàstrofes del passat poden haver estat causades per meteorits, com l'extinció dels dinosaures del Cretaci, fa 65 milions d'anys, provocada per la caiguda d'un asteroide d'uns 10 Km. de diàmetre. O, al menys, així ho creuen alguns astrònoms. Però actualment no hi ha hagut casos de grans catàstrofes per culpa de meteorits, ja que com hem dit abans, quan tenen contacte amb l’atmosfera la majoria es desintegren. En els darrers anys hi ha hagut casos de ferits lleus per meteorits, però pels vidres que va trencar l’onada expansiva que va crear el meteorit amb impactar contra el terra.

Cada any topen amb la Terra uns 3.300 meteorits, però la majoria ho fan en zones deshabitades (oceans o deserts). Així, cada any només es registren unes 6 caigudes de meteorits i unes 10 trobades, a part que els meteorits es desintegren i passen a ser petites roques. 

TIPUS DE METEORITS:

Els meteorits sempre s'han dividit en tres categories més àmplies:
- ELS METEORITS PETRIS: compostos pricipalment de minerals silicats.
- ELS METEORITS METÀL·LICS: compostos de ferro-níquel metàl·lics.
- ELS LITOSIDELITS: conbinen els dos tipus anterior.

La majoria de meteorits són petris, que es divideixen en condrites i acondrites. Aproximadament, un 86% dels meteorits que cauen sobre la terra són condrites. Tenen aquest nom degut a les petites partícules rodones que contenen. Aquestes partícules es componen principalment de minerals fosos mentre es trobaven flotant lliurement per l’espai. Les condrites tenen uns 4.550 milions d’anys d’antiguitat i es creu que representen materials del cinturó d’asteroides que mai no van conformar grans cossos.

D’altra banda, un 8% dels meteorits que cauen sobre la Terra són acondrites. La majoria d’aquestes acondrites són roques antigues.

Un 5% són metàl·lics. Es creu que la majoria d’aquests meteorits provenen del centre d’alguns asteroides que alguna vegada van estar fosos en un de sol.

Finalment, els litosiderits constitueixen l’1% restant. Es tracta d’una barreja dels metalls i minerals.

  

ELS ÀTOMS DE L'UNIVERS A LA NOSTRA EXISTÈNCIA

Un àtom és la partícula més petita en què es divideix un element. Els àtoms estan dividits en electrons, neutrons i protons. Aquestes partícules es troben a l'interior del nucli de l'àtom (com els protons i neutrons) o bé al voltant d'aquest nucli (com els electrons). L'electró té  la càrrega elèctrica negativa, el protó té la càrrega elèctrica positiva i el neutró no té la càrrega, és neutre.

L'ÀTOM

Els àtoms que formen el nostre cos van néixer als estels. Per aquest motiu, podem afirmar que som pols d'estrelles. Un cop hem mort, aquests àtoms pasen a la terra del cementiri o el lloc on hem mort, que serviran per altres éssers vius ja que els àtoms no moren mai, continuament es reciclen.
Segons els astrònoms, els àtoms desapareixeran quan el Sol es mori d’aquí a  5.000.000.000 d'anys. Quan això passi, la calor rebuda pel nostre planeta augmentarà molt fent que l'aigua s'evapori i el sol es desertitzi. Un cop hagi desaparegut el Sol, els àtoms s'integraran en noves nebulositats i pot ser fins i tot formaran nous planetes. 

Com podem veure els estels són molts importants per els éssers vius ja que gràcies a ells avui dia nosaltres existim.